Condemnat a la indiferència en els campionats de seleccions estatals, m'he dedicat aquests dies a observar. Primer de tot, però, l'enhorabona per la selecció espanyola, de llarg la millor i, per tant, digna vencedora de l'Eurocopa. Han sigut els millors sobre el camp. Encara que ara de jugar a l'estil Barça se'n digui 'tiki-taka'. Però això és qüestió de l'avantatjat màrqueting publicitari i patriòtic espanyol, i són figues d'un altre paner, o d'un altre post.
La il·lusió i la confiança d'aquesta selecció m'ha evocat irremeiablement a l'estat d'ànim de l'afició del Barça previ a la final de París. Tothom sabia que guanyaríem perquè ens ho mereixíem, perquè ja ens tocava i, senzillament, perquè érem els millors. Ningú dubtava que la copa havia de ser nostra i que si no marcava Eto'o, ho faria Ronaldinho o Deco. O tots tres, perquè fins i tot contemplàvem la golejada. Estàvem orgullosos d'aquella plantilla i confiàvem a cegues amb l'equip: el futbol no podia ser tan injust d'impedir que alcéssim la copa, la nostra copa.
Dos anys després, va aparèixer l'esperit de Viena. Ni els tòpics ("Alemanya és Alemanya") ni les lesions (el pitxitxi David Villa), ni el palmarès (més que discret) impedien que l'afició espanyola confiés en el seu equip. Es vivia una eufòria desmesurada prèvia a la final, però sana i sincera. Perquè Espanya havia sigut la millor, perquè era molt superior a tots els rivals, perquè l'equip era una pinya i, d'acord, perquè Cuatro havia fet molt bé la seva feina. El taxista va pronosticar que al minut cinc "la Roja" ja guanyaria, i que el partit acabaria 3 a 0 i, qui més qui menys, tots ja havien pensat on celebrarien el triomf. Pur optimisme.
Enyoro l'esperit de París...
"He seguit al Barcelona tota la meva vida. El Barça és el meu somni. Mai havia pensat que tindria una possibilitat real de jugar en aquest club (...) he seguit el Barça des de petit, des de l'època de Koeman, Romàrio, Stòitxkov i fins i tot Kornéiev".
Això ho diu Andrei Arshavin, l'estrella de l'Eurocopa, el jugador que està en boca de tothom. El mèrit és que el futbolista fa aquestes declaracions en plena subhasta entre els millors clubs europeus per fer-se amb els seus serveis. Normalment els jugadors rebel·len que somiaven des de petits en jugar al Camp Nou una vegada signat un contracte multimilionari que feia aparèixer som
nis secrets del no res.
Però el fet que Arshavin confessi la seva admiració pel Barça i la seva il·lusió per vestir-se de blaugrana és tota una declaració d'intencions. Prefereixo Arshavin abans que Hleb, que haurà somiat amb el Barça de petit si acaba fitxant però que tranquil·lament dirà que somiava amb el Bayern si va al club bavarès.
En un any sense fitxatges mediàtics i amb Cristiano Ronaldo de blanc, el fitxatge d'Arshavin il·lusionaria a la parròquia culé. Vindria amb el cartell d'estrella de l'Eurocopa, de substitut de Ronaldinho i, sobretot, de successor d'Stòitxkov. El seu fort caràcter, la seva velocitat per la banda i la seva procedència de l'Europa de l'Est evocarien al crack búlgar, que manté un lloc privilegiat al cor dels barcelonistes.
Necessitem jugadors compromesos, amb ganes de guanyar títols i amb caràcter. A més d'això, Arshavin arribaria en el zenit (i mai millor dit) de la seva carrera, amb 27 anys. Ha demostrat ser l'estrella del moment i un futbolista capaç de guanyar ell sol partits. Txiki, no el deixis escapar!
Arshavin, Iniesta i Messi. El trident que necessita el Barça.
Rajoy ha sortit reforçat del Congrés del PP. Ha fet un equip a la seva mida, ple de cares noves, agradables i pretesament de centre. Però sobretot s'ha deslliurat de l'herència aznarista, per disgust del seu predecessor, el llast que activava el vot anti-PP i afavoria les victòries socialistes.
A la Brunete mediàtica no li ha agradat la decisió, però Rajoy no ha de patir pel vot dels seus i, en canvi, en pot guanyar molts si es porta bé amb l'imperi Prisa. De moment, demà cita puntual al matí amb Carles Francino.
Però el president popular ha d'anar amb molt de compte tot i la unitat i il·lusió escenificada en el congrés de València. L'oposició interna és molt forta i compta amb el suport mediàtic indispensable per fer-lo caure en el moment adequat.
Des d'Aguirre i els seus fins a Aznar, passant per Mayor i San Gil i la generació oblidada (els Elorriaga, de Arístegui, Astarloa o Aragonés). Altres com Costa, Pizarro i la vella guàrdia també esperen pacients nous aconteixements.
Quins? Eleccions. Si el PP surt derrotat a les tres pròximes cites electorals, l'oposició presentarà una alternativa al pròxim congrés popular, abans de les eleccions de 2012. Les eleccions basques viuran una bipolarització entre PNB i PSE que deixarà en molt mal peu al PP i les gallegues, per molt bon resultat que treguin, no podran evitar un nou govern de coalició entre socialistes i nacionalistes. Sobre les europees, el titular de l'endemà, guanyi qui guanyi, serà l'enorme abstenció.
Ara venen temps de girs centristes i oposició constructiva però les pròximes eleccions dictaran sentència, i Rajoy ha deixat molta gent enfadada al seu partit que espera pacient per tumbar-lo i agafar les regnes del partit.
